Així comença la nostra història...

CAPÍTOL 1
Fa molts i molts anys, gairebé més de cent, a Salt, a la fàbrica de la Coma Cros hi vivia una espiadimonis molt petiteta. Es deia Preshion i no era com les altres espiadimonis: menjava espelmes i llavors treia foc per la boca, i també podia volar a 1000 per hora. Ningú sabia com havia pogut passar i la Preshion no ho explicava. Era un misteri.
A la Coma Cros la Preshion veia com les treballadores feien anar els telers. Li agradava, però el soroll li feia venir mal de cap i va decidir canviar de lloc. Primer va anar a les Bernardes. Massa silenci. Després va anar a la torre de Sant Dionís. Hi tenia fred. Així que es va acostar al Mas Llorenç. Ah. Allà s’hi estava molt bé. S’hi estava tranquil però sentia el refilar dels ocells. Al Mas feia temps que no hi vivia ningú. Però un matí va arribar un cotxe. La Preshion ja n’havia vist de cotxes, però no gaires, i es va espantar una mica. Del vehicle en va baixar un senyor molt seriós i vestit de negre que va obrir la porta del mas.

El cotxe anava carregat d’equipatge. Una de les maletes es va obrir i de dins en va sortir un llop de dos caps estranyíssim! Les potes del davant eren d’àguila i les del darrere de llop. I la cua era de serp. El llop va obrir la boca i en va treure una mena de llengua feta de cabells, amb la que va agafar maleta a maleta i les va dur fins a l’interior de la casa.

—Lolo, aquest és el poble on vaig néixer, i aquesta era la casa del meu avi i ara és casa nostra—va dir el senyor.
—Hi ha més monstres com jo, aquí? —va preguntar el Lolo, el llop de dos caps.
—Encara no. Però els cridarem perquè vinguin i Salt es convertirà en la ciutat dels monstres. Als primers que convidarem serà a l’Emipusis i també al Grímparo. Ens ho passarem terrorífic!

En sentir-ho la Preshion es va esgarrifar.

—Ha dit que vindrà l’Emipusis! —va exclamar.

I la petita espiadimonis es va desmaiar.


CAPÍTOL 2
En despertar d’aquell ensurt va pensar que no volia ningú més en aquella casa, i menys a l’ Emipusis, que menjava cues de rata i tenia les ungles ben llargues i plenes de brutícia, ella que era tant presumida no podia ni estar un segon amb aquell bruixot/ta.
Es van conèixer fa molt i molt de temps quan es va inaugurar la Coma- Cros, ara mateix no volia ni pensar amb el què va passar, en canvi d’en Grímparo no n’havia sentit parlar mai, hauria de preguntar a les seves amistats terrorífiques.

Mentrestant el senyor Ramon i en Lolo van començar a preparar una sala de la casa com si fos un laboratori, de les maletes no paraven de sortir instruments, pocions amb líquids de diferents colors, llibres i restes d’animals com raspes de peix, ungles de cocodril, ulls de camells.... A la Preshion que s’ho mirava des d’una finestreta que donava a les golfes li van venir calfreds en veure tot allò tan repugnant.

De sobte en Lolo i el senyor Ramon van escoltar un soroll que venia del pis de dalt. En Lolo va decidir anar a veure que passava, va començar a pujar les escales i cada cop era més fosc. Ell va continuar caminant poc a poc i al fons va veure un mirall que s’hi reflectia una llum, era la panxa de la petita espiadimonis! Al girar-se es trobà amb la Preshion.


- Què fas aquí! Hi ha més com tu? – Va dir en Lolo molt estranyat.

- Estava fen un volt fins que heu arribat amb el cotxe i m'he quedat a mirar que fèieu. - Va respondre la Preshion.- I no, no hi ha ningú més aquí, estic sola. - va aclarir.

- Has escoltat alguna de les converses?.- Li va preguntar ell.

- Doncs sí, i m'he desmaiat només de sentir el nom de l'Emipusis. Fa molt de temps vam coincidir a la Coma Cros, jo era una simple espiadimonis que vivia amb la meva família però em va segrestar i de sobte em vaig trobar al món dels monstres, va ser una experiència esgarrifosa, vaig passar molta por.

- M'estic quedant de pedra, no sabia que l'Emipusis fos tant dolenta. - va dir sorprès en Lolo

- Oi tant, i més del que et penses. Per cert, em podries dir qui és en Grímparo?

- Bé, en Grímparo és un vampir de nit però durant el dia és vampiressa, és un científic peculiar ja que li fan por les matemàtiques i el que li encanta són les granotes.

- Ai, ai, de moment tot és bo, m’estàs ocultant alguna cosa important?

- Val, ja t’ho explico, pot convertir humans amb....

De fons es va sentir la veu del senyor que crida:

- Lolooooo! Ja tenim el primer convidat, en Grímparo està aquí!!


CAPÍTOL 3
La Preshion va dir-li al Lolo que anés a reunir-se amb el senyor Ramon i que no li digués que ella era aquí. Aquell senyor Ramon no li acabava de fer el pes.
En Lolo, que tenia bon cor, li va prometre que guardaria el secret i va córrer a rebre el nou convidat.
En Grímparo estava encantat de ser a Salt.
—M'han dit que hi ha moltes granotes!
Però al senyor Ramon les granotes li importaven un rave.
—Grímparo, concentra't. D'aquí una estona arribarà l'Emipusis i ens farà un curset accelerat per convertir animals en monstres. Què te'n sembla? T'agradarà?
La Preshion, quan ho va sentir, va tenir un calfred. Mare meva, quin disbarat. Calia que aconseguís que la bruixa-bruixot no arribés mai al Mas Llorenç! I va sortir volant.

(NENES I NENS DEL VEÏNAT. ENTRE LES NENES I NENS DEL GEGANT DEL REC, QUE HAN ESCRIT UN CAPÍTOL SENSACIONAL, I JO HO HEM DEIXAT TOT A PUNT PERQUÈ CONTINUEU LA HISTÒRIA, ENDAVANT I VISCA LA IMAGINACIÓ!)


CAPÍTOL 4

Nerviosa, va volar fins a trobar un pal d’electricitat on es va aturar per vigilar si arribava l’Emipusis.
Mentrestant el Lolo estava desconcertat, en Grímparo era una vampiressa! I maca! El senyor Ramon li va fer un crit:

- Lolo, no et quedis bocabadat, agafa les maletes d’en Grímparo i puja-les a la seva habitació!
En Grímparo, va riure:
- Deixa’l, s’esperava un vampir. Lolo, ja veuràs que a la que es faci fosc tindré un aspecte més terrorífic. Des de que sóc vampir tinc dues personalitats, de dia sóc vampiressa i de nit vampir; és una sort, perquè quan sóc vampiressa, el sol no em fa mal i puc anar a tot arreu. i, què em deies Ramon- Què et sembla la idea de fer un curs per convertir animals en monstres?
- Quins animals? – va dir en Grímparo - les granotes també?
- Es clar que sí! Tota mena d’animals.
En Grímparo va posar mala cara, havia arribat molt content a Salt perquè sabia que al riu Ter hi havia moltes granotes i estava feliç de pensar en la possibilitat d’augmentar la seva col·lecció.
- Escolta Ramon, ens coneixem des de fa anys i m’ha agradat la teva invitació, però coneixes la meva afició...
- Obsessió - va corregir el senyor Ramon.
- Tens raó, obsessió, i precisament per això et volia demanar que l’Emipusis no experimenti amb granotes.
- D’acord, no et preocupis – va afegir el senyor Ramon - aquí som al camp, trobarem animals de sobres per experimentar.
En Grímparo va pensar que la seva visita a Salt seria profitosa... amb la màgia de l’Emipusis ell, el que volia, era aprendre a convertir animals en granotes.
- Ramon - va dir en Grímparo - intentaré que la meva màgia de convertir persones en granotes, barrejada amb la de l'Emipusis de convertir animals en monstres, em doni bons resultats i pugui fer granotes normals
- Vols dir? - li va dir el senyor Ramon - aquesta bruixota té molt mal caràcter i no sé si voldrà que modifiquis el seu encanteri.- Ella serà una bruixota, però jo sóc un vampir i a mi ningú m'ha de dir el que he de fer - va concloure en Grímparo.- D'acord, d'acord! Jo t'he avisat - Va dir el senyor Ramon - Si tens problemes ja te'ls solucionaràs.
En aquell moment l’aire que els envoltava es va tornar pudent, feia olor a claveguera, els ocells van deixar de cantar, es va fer el silenci; una veu que sonava com un grinyol es va fer sentir:

- Hola nois, bona tarda! Ja sóc aquí.
Era l’Emipusis. En Lolo es va esverar, la Preshion no l’havia vist segurament perquè havia vingut per un altre camí.
- Benvinguda Emipusis – va dir el senyor Ramon, et presento al meu fidel ajudant en Lolo i al meu bon amic en Grímparo. Deus d’estar cansada, vols pujar a la teva habitació i fer un bon bany?
- Encantada de conèixer-vos – va dir fent un somriure en el que va deixar veure unes dents afilades i negres - i no gràcies, no em caldrà fer un bany, estic desitjant posar-me a treballar. Per cert, aquí a Salt vaig començar els meus encanteris, recordo una espiadimonis a la que li deien Preshion... m'agradaria trobar-la per intentar un encanteri més poderós amb ella; no sé... potser convertir-la en un monstre encara més monstruós, he, he, he...
Quan va sentir aquestes paraules en Lolo se li va glaçar la sang, pobre Preshion, està en perill! encara més monstruosa! he d'avisar-la!
En aquest moment l'Emipusis va fer un gran somriure, anava bé això de llegir la ment! O sigui que el llop amb dos caps coneix la Preshion... estava segura que si el vigilava donaria amb ella!
Es va sentir una petita remor a les golfes, s’estava fent fosc i la Preshion havia tornat. Estava amagada, tenia por, no havia pogut evitar que l’Emipusis arribés a Mas Llorenç i ara, el que acabava d'escoltar li havia posat les antenes de punta! Necessitava ajuda urgentment!
Potser puc comptar amb en Lolo - Es va dir - Vaig a buscar-lo!

CAPÍTOL 5
A la Preshion li va costar arribar fins al Lolo sense que el senyor Ramon, en Grímparo i l'Emipusis se n'adonessin. A més, sabia que la bruixa podia llegir el pensament, i havia d'anar en compte. Però no va poder parlar amb ell. Al Mas Llorenç la bruixa-bruixot Emipusis estava fent la primera classe per saber convertir els animals en monstres. La Preshion s'ho mirava tot, amagada a l'ampit d'una finestra que estava oberta. En Grímparo, el senyor Ramon i en Lolo semblava que escoltaven molt atents. Fins que la bruixa els va explicar com calia fer l'encanteri.
—Els encanteris poderosos no es diuen... es canten! I els heu de cantar ben fort!
Llavors la bruixa es va posar a cantar i el Lolo, que no suportava que ningú cantés va reaccionar fent...

CAPÍTOL 6

... un udol fortíssim que sense voler va acompanyar d’un llançament de bola de cabells. Amb tanta mala sort que va sortir disparat a la llarguíssima llengua de l’Emipusis.
- Cues de rata, dents de cocodril, bava de cargol, cor de drac, que aquest..... rrllllbrrrll senyor Ramón..... brrlll ..... sigui granota!- va cantar l’Emipusis tot confonen l’encanteri a causa dels cabells que se li havien entortolligat a la llengua.
- Què has fet?- va cridar en Grimparo nerviós i atemorit.
- No ha sigut culpa meva! En Lolo m’ha fet equivocar! L’encanteri no era així! Jo volia convertir en granota aquest tritó marró, no pas el Senyor Ramón!
L’Emipusis estava molt trista pel què havia passat i a la vegada també enfadada amb en Lolo. Ella que sempre feia uns encanteris fantàstics havia quedat en evidència davant dels seus amics. Estava tan avergonyida que no sabia com desfer l’encanteri perquè mai havia necessitat desfer-ne cap. Ella mai s’equivocava.
Llavors, la Preshion, aprofitant que l’Emipusis estava distreta i no podia llegir-li el pensament li llençà una bola de foc. Però la bruixa-bruixot l’esquivà i la bola de foc va anar a parar a la llibreria on hi havia tots els llibres d’encanteris.
- Oh no!- va dir en Lolo espantat.
- Què he fet? Jo no volia provocar un incendi! Volia atacar l’Emipusis per venjar-me de tot el que em va fer en el passat!- va exclamar la Preshion somicant.
- Però què has fet espiadimonis dolenta! Ja deia jo que només servies per fer experiments i encanteris! Ets un desastre! Per això et vaig convertir en un monstre! - va dir l'Emipusis enfadada i convençuda de que la Preshion es mereixia tot el que li havia fet.
- Jo dolenta? Però que t'has pensat, bruixota? Ets tu la que m'has fet mal durant no sé pas quants anys. Tu en tens la culpa, no jo!- contestà la Preshion molesta.
- Pareu de discutir! Totes dues heu fet coses dolentes i no us adonàveu que les dues teniu coses bones perquè l'orgull i la por no us ho deixava veure.- va dir en Lolo intentant arreglar el problema. Ara no és moment de discutir, sinó de treballar en equip i col·laborar per salvar el Sr. Ramon.
- I tant! L'hem d'ajudar! Però com ho farem per tornar en Ramón en persona de nou?- va preguntar en Grimparo que no en tenia ni idea de fer encanteris.
- No ho sé, però si no desfem l’encanteri abans de que es pongui el sol es quedarà convertit en granota per sempre- va contestar l’Emipusis dirigint-se a la colla de monstres.
LLavors, va fer ús del seu poder màgic de llegir ments i va saber que el Sr. Ramón sabia on trobar un llibre per desfer l'encanteri. El llibre estava ocult a les Bernardes. Així que guiats per l’Emipusis i el Sr Ramón convertit en granota, els nostres amics es van encaminar cap a les Bernardes, al centre de la vila de Salt.

Un cop van arribar a les Bernardes van seguir les indicacions que l'Emipusis havia pogut llegir al pensament del senyor Ramon i van trobar el llibre d'encanteris amagat sota una llosa de pedra molt grossa. El llibre era molt vell però estava en molt bon estat i no van trigar a localitzar l'encanteri que desfeia encanteris.

L'Emipusi, en Lolo, la Preshion i en Grímparo van posar-se d'acord i quan la bruixa va fer un senyal van pronunciar l'encanteri en veu alta:

"Si l’encanteri voleu desfer
aquesta poció haureu de fer:

Amb 4 plomes de trencalòs i l’olor d’una flor de neu,
el perfum de la poció aconseguireu.
Deu escates de sirena, tentacles i ulls de calamar gegant,
I afegiu-hi pols de fada perquè quedi brillant .
Poseu-ho tot a bullir amb ortiga inclosa
I llengua de planta carnívora perquè quedi viscosa.

Vigileu l’ingredient secret, dues gotes de bava de gripau!
Però no us equivoqueu, que l’encanteri es tornarà babau.
Si el feu correctament,
quedarà perfectament.
L’encanteri es desfarà
i una cosa bona passarà."

Llavors es va sentir un soroll fort, molt fort, com si un tro de tempesta hagués trencant el cel. De sobte el sol es va apagar i el poble de Salt va quedar a les fosques.


CAPÍTOL 7

... L'Emipusis, el Sr. Ramon, en Lolo, la Preshion i en Grímparo van quedar a les fosques a dins les Bernardes. Per sort, la Preshion va olorar unes espelmes velles que hi havia a les golfes i com si estigués hipnotitzada va anar a buscar-les i les va portar amb la resta del grup enmig de la foscor. L’Emipusis, que ja sabia el què estava pensant la petita espiadimonis, va encendre les espelmes tot fent un encanteri i de cop la Preshion se les va cruspir totes. Tenia tanta gana que les va devorar!! De cop i volta li va sortir un raig de foc per la boca com si fos un drac i volant cel amunt va disparar un raig de llum en direcció al Sol. A l’instant la claror va tornar.

Un cop Salt va tornar a la llum, al terra de les Bernardes hi havia el llibre vell dels encanteris i li van fer una ullada per veure si trobaven el perquè no els havia funcionat l’encanteri de desfer encanteris. L’Emipusis va llegir sota de l’escrit que si volien que l’encanteri sorgís efecte, les persones que l’havien dit havien de ser bones amigues. Ara ja sabien el motiu pel qual no els havia funcionat! L’Emipusis i la Preshion encara tenien temes pendents.

En Lolo i en Grímparo, que estaven atemorits de tanta estona a les fosques, reposaven en una cantonada de l’habitació. Un cop activats, se’n van anar a xafardejar les golfes d’on la Preshion havia tret les espelmes. Allà hi van trobar moltes caixes velles i misterioses. Van obrir la primera caixa que van trobar que portava una etiqueta que hi posava encanteri 325:

- Miraaaaa!! - Va dir en Lolo.

- Una cua de sargantana, roba bruta, dents d’ase, ulls de ratolí i una pell de serp. És flipant!!

- Però nosaltres no estem buscant això! - Va dir en Grímparo.

Van anar obrint caixa rere caixa fins que...

- Viscaaaaaaaa!!! - Van xisclar en Lolo i en Grímparo.


La Preshion i l’Emipusis van sentir els crits dels seus companys i van pujar corrent a les golfes. Hi havia oberta la caixa de l’encanteri 777, quina casualitat el número preferit d’en Lolo. Una caixa vella i estrafolària amb 4 plomes de trencalòs, un potet amb olor de flor de neu, deu escates de sirena, tentacles i ulls de calamar gegant, ortiga, llengua de planta carnívora... Mentrestant, el senyor Ramon, convertit en granota estava empanat llegint llibres vells d’encanteris. Era un curiós xafarder.

En Grímparo va agafar la caixa i se’n van tornar al laboratori del Mas Llorenç. Entre tots van anar traient a poc a poc els ingredients que necessitaven per desfer l’encanteri fins que es van trobar una sorpresa espantosa:

- No pot seeeeeer!!!! No hi ha pols de fada!! - Va dir l’Emipusis.

- No podrem tornar al Sr. Ramon al seu estat natural!! - Va dir en Lolo.

Mentre l’Emipusis li llegia el pensament a la Preshion aquesta va dir:

- Jo tinc una amiga fada que viu al Pla dels Socs i ens podria ajudar!

Quedaven poques hores perquè es pongués el sol. Tots els amics van marxar corrent direcció cap al Pla dels Socs per tal d’anar a buscar l’amiga de la Preshion. Quan van arribar no trobaven de cap de les maneres a la fada fins que van veure una llumeta petita dalt d’un pollancre. La Preshion va volar ràpidament fins allà i li va dir:

- Hola amiga. Venim a buscar una mica de pols de fada per poder desfer un encanteri!! Que series tan amable de donar-nos una bosseta de pols?

- Aquí en teniu una miqueta però no la podeu perdre perquè no us en puc donar més!! - Va dir la fada.


Els amics van tornar al laboratori i van posar tots els ingredients en una olla gegant per bullir-ho tal i com deia l’encanteri. Al cap d’una estona es van adonar que el senyor Ramon, convertit en granota, no hi era.


En Lolo va exclamar:


- Ens l’hem deixat a les Bernardes!!! Ja vaig a buscar-lo amb una correguda.


Quan va arribar, en Lolo va veure el senyor Ramon gemegant a sobre d’un llibre.


- Em pensava que us havíeu oblidat de mi!!! - Va exclamar el Sr. Ramon plorant com si fos un nadó granota.


Sense perdre temps en Lolo va carregar a la granota a l’espatlla i cames ajudeu-me van arribar al laboratori altre cop.



Com que la poció ja s’havia refredat una mica, van posar el beuratge dins d’una xeringa i li van posar gota a gota a la boca de la petita granota. Aquesta va començar a fer voltes i més voltes i enmig de colors, xispes i petards va aparèixer de nou el Sr. Ramon plorant però aquesta vegada d’alegria.


En Lolo, que s’havia adonat del fruit del treball en equip i volia que la Preshion i l’Emipusis arreglessin els seus problemes, va fer que es quedessin soles al laboratori. Aquestes es sentien avergonyides per les malifetes que havien portat a terme en un passat.


- Disculpa’m per totes les coses que t’he fet i no et van agradar. No ho tornaré a fer. T’ho dic de tot cor!! – Va dir l’Emipusis mirant-la als ulls.


- Perdona’m!! Jo tampoc volia que ho passessis malament però no vaig poder controlar la ràbia que tenia a dins meu! – Va contestar la Preshion.


Les dues es van fer una forta abraçada com a símbol d’amistat.



Tota la colla estava molt contenta i el Sr. Ramon els va proposar de fer un viatge pel món per trobar el lloc on fer la següent trobada de MONSTRES!!




FI