Així comença la nostra història...

CAPÍTOL 1

Ara fa cent anys Salt era molt diferent a com el coneixem. Hi havia una estació de tren, però de vapor. Enlloc d’edificis hi havia masies, com el Mas Llorenç o el Mas Mota o Can Xut. També hi podíeu trobar una escola amb només taules, pissarra i guix. L’hospital no tenia màquines i tecnologia com la d’ara. La fàbrica Coma Cros i els seus telers funcionaven a tot drap. I el paisatge també estava molt canviat perquè hi havia molts horts i boscos. Però la diferència més gran no era cap d’aquestes: a Salt hi havia una escola de monstres!

Els humans n’havien sentit a parlar, però ningú creia que existia. Pensaven que era una llegenda, un conte a la vora del foc. S’equivocaven. Aquella escola era ben real. El curs no començava el setembre, sinó la nit de Tots Sants i les classes es feien sota un arbre, enmig del bosc. La nostra història comença just aquell dia. Un dels alumnes nous era en Fanfaluc, un jove fantasma de color blau i alt, molt alt. En Fanfaluc era molt tímid i creia que li costaria fer amics. Quan va arribar a l’escola es va asseure al costat de l’Ibor, un ratpenat màgic que tenia unes orelles que li canviaven de color. L’Ibor el va saludar esporuguit:

—M’agradaria que les classes fossin de dia, no m’agrada la nit.
—A mi no m’agraden les papallones, ni les persones, quan criden de por en veure’m —va respondre-li en Fanfaluc.

La mestra, una bruixa malcarada amb dues banyes de color marró, que li sortien del barret, va mirar-los furiosa.

—Vosaltres dos, els xerraires. Que no sabeu que a la classe no es pot parlar? Fixeu-vos en la Brutilda, la cuca molla. Ella sí que es porta bé. Castigats! Fora de classe de pocions!

A la Brutilda no li va agradar gens que la mestra hagués tractat tan malament en Fanfaluc i l’ibor, però no va dir res. No volia que la mestra la renyés. El ratpenat i el fantasma van marxar cap cots i es van allunyar de l’arbre. L’Ibor tremolava com una fullla perquè allà la foscor era total. De sobte van sentir una veu humana que els cridava en veu baixa:

—Eps vosaltres, atanseu-vos.

Era un home vestit de color negre que s’estava amagat entre uns matolls. El fantasma i el ratpenat s’hi van acostar encuriosits.

—Em dic Ramon i us vull proposar un tracte: necessito que em porteu el llibre d’encanteris de la vostra mestra. A canvi us ajudaré a aconseguir allò que més desitgeu.


CAPÍTOL 2

- Va, endavant! Què és el que més desitgeu?- va dir en Ramon.
- A mi m’agradaria no tenir tanta por i poder visitar el país de la meva família -va respondre l’Ibor.
- Jo vull tenir amics, no en tinc cap, i em fan pànic els sorolls …afegí en Fanfaluc.
En Ramon els va dir que cap problema, que si l’ajudaven, els concediria tot el que somniaven i... més! Al final, després de parlar una bona estona, van quedar convençuts i van decidir que es trobarien al cap de dos dies al mateix lloc i a la mateixa hora.
En Ramon va desaparèixer ràpid, molt ràpid, es va fondre dins la foscor de la nit.
L’Ibor i en Fanfaluc, van tardar una mica a reaccionar però de seguida van començar a rumiar: la mestra sempre guardava el llibre de pocions dins un maletí rosa i daurat tancat amb clau... i se l’enduia a casa seva! Es van dir, sabem on viu, al Mas Mota! Hem de mirar la manera d’arribar-hi sense que ens vegi, serà difícil perquè quan vol, endevina el futur i segur que estarà preparada, i potser ja ens espera! Van quedar que se n’anirien cap a casa, que mirarien de buscar solucions i que l’endemà al matí, quan encara no hagués sortit el sol, es trobarien al Mas Llorenç, a casa d’en Fanfaluc.

L'endemà, quan el cel encara era fosc, en Fanfaluc va veure una llum estranya que s’acostava volant, era l’Ibor que resplendia en la foscor. De seguida en Fanfaluc va dir:
- Entra, Ibor, que he tingut una idea. Mira, he trobat una clau màgica que em va donar, ja fa molt de temps, un vell fantasma, molt savi, que abans vivia aquí mateix, al Mas Llorenç. Em va dir que si mai la necessitava em serviria per obrir una porta secreta que hi ha dins la torre, i es veu que quan hi entres, et pots moure per Salt sense que ningú et vegi. Què et sembla? Mirem a veure què passa? Potser podem arribar al Mas Mota?
-Uiiii, quina por! - va dir l’Ibor- no ho podré pas fer...
En Fanfaluc, amb paciència, el va convèncer i finalment van anar cap a la porta secreta. Sort que l’Ibor aquell matí havia rosegat pedres i tenia força perquè no haurien pas aconseguit obrir la porta, de tan gruixuda i pesada que era.
El túnel que hi havia a continuació era estret i fosc. Van començar a caminar i tot d’una van sentir un soroll molt estrany, com de vent que bufa suaument. En Fanfaluc, que anava al davant, va escopir baves de foc i tot va quedar il·luminat. Quina por, pobre Fanfaluc,era com un malson! Milers de papallones de tots colors voleiaven esverades en veure els dos amics. Sort que l’Ibor no havia esmorzat i es va llençar com una fletxa sobre d’elles amb la boca ben oberta. Se’n va cruspir unes quantes i les altres van fugir túnel enllà. Van continuar avançant i de sobte, van veure un resplendor blau i grana, què podia ser? S’hi van anar acostant amb molt de compte i van veure que era: la cuca molla Brutilda!
-Brutilda, què redimonis hi fas aquí!? – van exclamar tots dos alhora.
- I vosaltres? M’heu ben espantat!
- Jo, no ho sé, m'estava banyant tranquil·lament dins una bassa de fang i de cop he vingut a parar aquí.
- Nosaltres som aquí en una missió secreta. Acompanya'ns i t’ho explicarem.
I tots tres es van perdre túnel enllà...

(Nenes i nens del Pla A, el vostre capítol ha quedat fantàstic! Us felicito de tot cor. Ara escriuré un petit enllaç i ja estarem a punt perquè continuïn les nenes i els nens del Mas Masó B. Petoneeeets)


CAPÍTOL 3
La Brutilda, en Fanfaluc i l'Ibor van seguint avançant per aquell passadís i de tant en tant trobaven alguna porta que duia un cartell: Les Bernardes, Coma Cros, Can Xut fins que per fi en van trobar un que hi posava: Mas Mota. Van obrir la porta i van pujar per unes escales fosques i llefiscoses de molsa. Dalt de tot hi havia una trapa i la van obrir a poc a poc. La Brutilda, que era la més petitona, va treure el nas:
-Ostres, la bruixa està fent running al voltant de la casa, si no fem soroll ens podrem colar i agafar el llibre sense que se n'adoni.
I atenció, que ningú no em toqui les antenes o el congelaré sense voler! -va advertir la cuca mulla.
Seria tan fàcil aconseguir el llibre? O tindrien alguna complicació més?

CAPÍTOL 4
Tots tres ben atemorits, van decidir entrar i es van trobar una sala ben desordenada, fosca i plena de teranyines i de pols.
- Voleu dir que al mig d'aquest caos trobarem el llibre d'encanteris?- va dir en Fanfaluc tot amoïnat.
L'Ibor, amb el seu fantàstic olfacte, va començar a ensumar a veure si el trobava.
- Atxim, atxiiiim! De tanta pols, que hi ha no em deixa olorar cap pista!!- va dir.
- Obriré la finestra, que així se't passarà l'al·lèrgia!- va afegir la cuca molla tot apartant la cortina empolsegada que tapava la finestra de fusta. De cop, un raig de llum va entrar a la sala i un objecte va començar a brillar a dalt d'un armari corcat.
- Ostres, què és això que brilla?- va dir l'Ibor encuriosit.
Els tres es van dirigir cap a l'armari i en Fanfaluc, amb la seva gran altura, va poder arribar a l'objecte rectangular ple de pols. L'Ibor amb les seves fantàstiques i llargues ales, les va batre per treure la pols.
- Atxiim, atxiiim! Un altre cop amb l'al·lèrgia!- es va queixar. L'Ibor per culpa de la pols, havia canviat de color i s'havia convertit en un ratpenat transparent.
- Ibor, estàs canviant de color! sembles un camaleó! No et veig, on ets?- va dir en Fanfaluc.
- M'estàs a punt de trepitjar, vigila! Atxiiim!
- Ai, ai... compte! Estàs a punt de tirar el maletí per terra.
- Menys mal que m'està passant l'al·lèrgia, ja torno a recuperar el meu color!
La cuca molla en veure l'escena, es va posar les mans al cap. Estaven tardant massa i la Bruixa Menjamosques els atraparia.
- Finalment hem trobat el maletí rosa i daurat amb el llibre d'encanteris! Afanyem-nos, que ens enganxarà aquí!
- Vinga! Com l'obrirem?- van dir els altres dos a l'uníson.
La cuca molla va començar a rastrejar l'habitació a veure si trobava algun objecte per poder obrir la tanca del maletí. De sobte,va veure un clip del cabell que es posava la mestra perquè no li anessin els cabells a la cara. Va tenir una fantàstica idea, agafar el clip, obrir-lo i fer-lo servir per obrir el candau. Però no li va donar temps, perquè la mestra Menjamosques va entrar de sobte a la sala, ben esverada i cridant:
- Mal educats ,com li podeu fer això a la vostra mestra? Jo que estic tot el dia ensenyant-vos el millor que sé! Sou uns desagraïts, me les pagareu! hahahaha
La bruixa Menjamosques ben enfurismada va obrir la seva boca i va treure la seva fastigosa i enganxosa llengua de camaleó. Els volia enganxar amb la seva llengua repugnant i atrapar-los però no ho va aconseguir al primer intent.
Ben sorpresos, en Fanfaluc, l'Ibor i la cuca molla es van amagar darrere una taula que hi havia al mig de l'habitació i van començar a idear un pla d'escapament. L'Ibor agafaria la cuca molla de caps per avall i la tiraria sobre la bruixa, fent que les seves antenes la congelessin i així poder fugir.
Dit i fet, van realitzar el pla preparat i la bruixa es va quedar com un glaçó del congelador. Els tres amics van marxar cames ajudeu-me del Mas Mota amb el maletí a la mà mentre la bruixa enfurismada i paralitzada pel gel pensava que els seus alumnes eren uns brètols i que no aconseguirien obrir el maletí sense la clau. Ells no sabien que el candau estava fet de ferro forjat perquè cap monstre l'obrís i que a més, havia posat un encanteri maligne a qui ho aconseguís fer: es quedarien convertits en estàtues de pedra.

CAPÍTOL 5
La cuca molla, en Fanfaluc i l'Ibor corrien i corrien. Tot i que la bruixa Menjamosques estava congelada no les tenien totes. Però estaven contents, perquè tenien el maletí! Ara només calia que el lliuressin al senyor Ramon i ell els concediria els seus desitjos. Mentre els tres monstres anaven a la recerca del senyor Ramon van parlar del que li demanarien: l'Ibor per fi seria un monstre valent i visitaria el país de la seva família, en Fanfaluc tindria amics i ja no li importarien els sorolls... i la Brutilda? Ella no havia fet el pacte amb el senyor Ramon, però els estava ajudant. Doncs la Brutilda que demanés allò que més desitjava: viatjar a París i menjar a la creperia Crepi, i després visitar Fanglandia!
Es va fer fosc i la Brutilda, en Fanfaluc i l'Ibor van arribar al mateix lloc on el senyor Ramon els havia anat a trobar. Ja els espera, i els monstres li van entregar el maletí.
—Gràcies estimats, ara mateix obrirem el maletí i s'hauran acabat els vostres problemes! I ja sabia que aquesta bruixa el guardaria bé. He, he, he.
El senyor Ramon va treure una clau de la butxaca i la va fer girar per obrir el maletí.

CAPÍTOL 6
Ara per fi, en Ramon creia que tindria la solució per poder realitzar el seu anhelat somni, des de que va descobrir que la seva enamorada s'havia convertit en una mena de monstre, el que desitjava de tot cor era tornar-se un monstre per poder anar a viure feliç amb ella.
En introduir la clau es va sentir un soroll eixordador i esgarrifós, acompanyat d'una mena de fum de color turquesa que feia olor a restes de menjar podrit.
La Brutilda, estava absorta, intentant recordar qui era aquest Ramon, li sonava moltíssim, i s'anava apartant perquè sabia que alguna cosa passaria.
De sobte el fum es va començar a escampar i va anar paralitzant a tots els allí presents. Per sort la Brutilda s'havia amagat a temps.
- Compte! Aparteu-se! - va exclamar la Brutilda.
- Socors! Auxili! Ajuda! Ajuda! No ens podem mour................... - cridaven desesperats.
I en Fanfaluc, l'Ibor i en Ramon es van convertir en una pedra estranyament brillant.
La Brutilda es va acostar a les pedres atreta per la seva brillantor. Aquella resplendor la va deixar “empanada” i com encantada va començar a recordar i recordar. Ara ho veia tot clar...
« Resulta que en Ramon era un científic humà que vivia feliçment enamorat d'una noia molt espavilada que l'ajudava en els seus experiments.
En tenien molts en marxa, moltes mescles diferents i perilloses: un sèrum per reconstruir parts del cos, un per predir el futur, un per manipular a la gent, un altre per convertir animals en persones ... Però un dels més ambiciosos era el de crear un sèrum per poder volar.
Per a les seves investigacions feien servir les ales de molts animals, perquè creien que tenien propietats especials.
Els records de la Brutilda eren cada vegada més nítids...
Ella, era un dels animalons engabiats, juntament amb molts altres, sobretot amb uns de molt especials, els ratpenats.
Un dia la noia estava sola al laboratori quan un dels ratpenats es va escapar d'una gàbia mal tancada, perquè no volia que el convertissin en humà i, va llançar tot un prestatge ple de sèrums en proves. La majoria varen caure sobre la pobre noia i dos animals més van anar a parar a dues de les gàbies.
Immòbil, la Brutilda va obrir els ulls com plats...
Una gàbia era la de l'Ibor i l'altre la ............ D'ELLA!!! Tan sols li va mullar els peus, per això ara són fluorescents, però n'hi va haver prou per transformar-se.
La gran sorpresa va ser el veure la mutació de la noia, que es va convertir amb una bruixa amb ales de ratpenat. La noia, bé, la bruixa, no parava de plorar i es va posar a córrer. A la Brutilda li va fer molta pena i la va perseguir. Van estar molt de temps juntes, encara que la “noia-bruixa” vivia obsessionada en idear un llibre d'encanteris que li permetés tornar a ser humana i poder tornar a recordar, ja que des de l'incident anaven perdent, poc a poc, la memòria de quan eren éssers normals. Però un dia, amagades dins el bosc va aparèixer un personatge molt estrany, molt alt i amb una gorra molt graciosa, en Fanfaluc. Els va explicar d'on venia i els va conduir fins al món dels monstres. Allà la noia es va convertir en la Bruixa Menjamosques, perquè el món del monstres estava ple de mosques de tots colors delicioses. I com era científica i de petita ningú li feia cas es va fer mestre. Al principi va ser molt feliç, però amb el temps es va anar tornant esquerpa, solitària i es va anar oblidant dels seus amics. És per això que li havia tornat la idea de convertir-se novament amb humana ».
De cop i volta la Brutilda tornà a la realitat al sentir un soroll estrepitós.
- Ja us he trobat! I a sobre se m'ha trencat el collaret de dents de tauró i de rata!!! - va exclamar enrabiada la bruixa.
- Menjamosques!!! - va cridar sorpresa la Brutilda.
La Bruixa, mig atordida per la brillantor de les pedres, va callar un instant i va observar amb molta atenció tot el seu voltant.
- Bru...Brutilda? I...Ibor? Ra...Ra...Ramooon??? - va balbucejar confosa.
A en Fanfaluc tan sols el coneixia de l'escola de monstres, per tant no el va sorprendre tant veure'l allà. Però sí a tots els altres perquè ara començava a recordar...

CAPÍTOL 7
Després d’una bona estona pensant i pensant, la Brutilda va saber com desfer les pedres. Com no volia que els nens perdessin la imaginació i li agradava llegir de tot, va anar a la biblioteca de l’escola dels monstres a buscar la poció màgica per desfer pedres. Però no va ser senzill, hi havia un munt de llibres on triar i remenar: La Tina la superbruixa, Geronimo Stilton i l’encanteri poderós, Bat-Pat... i El bruixot, l’horrible i el llibre vermell d’encanteris, on va trobar la recepta per fer la poció màgica. Per fer--la només havia de barrejar fang i creps. Així que no va perdre el temps i va començar a preparar-la. Un cop enllestida la barreja, se la va empassar i la va escopir als seus companys, tot dient les paraules màgiques: Buka, Buka ,Tiku ,TiKu torneu al vostre estat original! I... va funcionar: L’Ibor, en Fanfaluc i el senyor Ramon van tornar moure’s i parlar.
Gràcies a la súper imaginació dels petits monstres, van crear una injecció per poder tornar a ser humans. Van aprofitar els coneixements matemàtics d’en Fanfaluc per crear una fórmula màgica. Hi van posar: tres cullerades de cuc, deu litres d’aigua del mar, un quilo de pedres, dues papallones, mig litre de sabó i catorze mosques. Ho van triturar i barrejar molt bé fins aconseguir un líquid fi per posar dins la xeringa.
Com que el senyor Ramon ja havia tornar a ser un humà, va ser ell l’encarregat de posar les injeccions. Primer va començar per la bruixa Menjamosques que màgicament és va convertir en una senyora atrevida sense perdre la seva valentia i poder per endevinar el futur d’uns 38 anys. Després va ser el torn d’en Fanfaluc, que es va convertir en un adolescent molt esportista i estudiós. Seguidament la Brutilda, es va transformar en una nena a qui li agradava molt nedar dins el mar i jugar amb els amics. Per últim, l’Ibor es va convertir, en un nen petit però molt valent i rialler.
Quan ja tots eren humans es van mirar fixament i van recordar totes les aventures que havien viscut junts i que això els havia creat un vincle que mai més es trencaria. A partir d’ara formarien part d’una gran família. La senyora Menjamosques, que ara es deia senyora Mariona, era la mare. El senyor Ramon era el pare. En Fanfaluc ara es deia Ferran i n’era el germà gran. La Brutilda, que ara es deia Bruna era la germana mitjana i per últim, l’Ibor, ara es deia Ivan i era el germà petit.
Junts van viatjar per tot el món: la sabana africana, el desert del Sàhara, el Machu Pichu de Perú, la muralla xinesa... però sobretot París, eh! Bruna? On vas pujar a dalt de tot de la Torre Eiffel i gairebé podies tocar els núvols. Ens vem sentir com peixos navegant pel riu Sena i desgustant les millors creps de la ciutat de la llum.

I catacric, catacrac la màgia ja s’ha acabat.

FI