Així comença la nostra història...

CAPÍTOL 1

Ara fa cent anys a Salt hi havia més bosc que no pas ara. Hi havia cases, sobretot masies com el Mas Mota. I també un hospital, una estació de tren... i molts arbres i horts enlloc de tants edificis.

Dels arbres i les plantes en tenia cura en Kimy, el trol. Si te’l miraves semblava un nen de deu anys, però no ho era. Tenia la cara rectangular i les orelles punxegudes. I només d’olorar el bosc ja sabia les plantes que necessitaven la seva ajuda per créixer, o perquè les fulles de tardor caiguessin, o perquè els arbres no es morissin de fred a l’hivern. De vegades l’ajudava la seva amiga Invimocusverdus, una llagosta menja mocs que tot i tenir poders màgics i podia fer néixer noves estrelles al cel, o salvar a tota mena d’insectes, era molt poruga.

–Kimy, tu creus que la bruixa Aganita em pot donar una poció per ser valenta?

—L’Aganita és bona i alegre, però fa temps que no fa pocions. Diu que és massa feina. Només menja llaminadures, canta i balla —li va respondre el trol.

—Veus, jo no m’atreveixo ni a cantar —va respondre la llagosta.

Un dia el bosc i els horts es van llevar molt canviats. Les plantes, enlloc de color verd, eren de color blau! En Kimy va pensar que allò era cosa de la bruixa. Potser havia tornat a fer pocions i com que era una mica maldestra s’havia equivocat. Però la bruixa li va dir que allò no era cosa seva.

—Hi ha un senyor que fa coses estranyes. Es diu Ramon i diuen que també té poders... —va respondre la bruixa.

—Doncs l’haurem d’anar a buscar. Perquè si les plantes segueixen de color blau durant una setmana es moriran! —va exclamar el Kimy.

—Què? Si les plantes es moren no podré fer pocions mai més —es va esverar l’Aganita.

–I jo no podré ser valenta! —va pensar l’Invimocusverdus.

Però on s’amagava el senyor Ramon. Això era un misteri molt misteriós. I els tres amics l’haurien de resoldre.


CAPÍTOL 2

S’enfrontaven a una tasca molt complicada perquè tothom n’havia sentit a parlar del senyor Ramon però ningú l’havia vist mai. Potser era un fantasma? Per on s’hauria de començar a buscar un fantasma? Van començar a pensar on s’amagarien ells mateixos si fossin algú que no vol ser trobat. En Kimy va proposar començar a buscar per les deveses. Allà hi havia molts racons on amagar-se.

-Quina por!!! -va dir la Verdus, que era com li deien els seus amics - Les deveses són molt fosques i s’hi senten sorolls aterradors.

-Caram! Encara tens tanta por de tot? - Es va sorprendre l’Aganita. -Potser podria crear una poció per treure’t la por i fer-te supervalenta.- Va proposar.

- Sí!!! És una cosa que fa temps que et volia demanar però no m’atrevia... m’ajudaria tan... - Es va alegrar la llagosta.

- Fet! La primera poció que faci serà per a tu. -Va respondre la bruixa.

Els va costar una mica de convèncer la Verdus perquè els acompanyés però al final tots van estar-hi d’acord i es van dirigir corrents cap a les deveses. En arribar-hi encara es van amoïnar més perquè la blavositat de la vegetació era ESPECTACULAR. Van buscar entre els arbres, sota les pedres, damunt les capçades, enmig dels arbusts, inclús van tafanejar dins dels caus dels animalons i res de res.

- I si continuem la recerca anant cap al riu? -Va dir en Kimy.

- Si home!!! I si caiem a l’aigua? -Va xisclar la Verdus.

- Ufff... quina mandra... això està a la quinta forca - Va protestar la bruixa.

En Kimy no se’n sabia avenir. Quin parell de figaflors!!

- Hem de trobar el senyor Ramon sí o sí!! Fora la mandra! Fora la por!! - Va manar en Kimy. - I ara tots cap al Ter.

De camí cap al Ter van trobar la Calbeta Nana (l’íntima amiga de l’Aganita). La bruixa, abans de marxar, li havia demanat que estigués ben atenta a qualsevol cosa fora de lo habitual que els podés aportar una pista sobre l’amagatall del senyor Ramon. La mosca estava molt nerviosa i feia estona que els buscava.

- Per fi us trobo!! -Va dir tota neguitosa. - No us creureu el que he vist.

La mosca els va explicar que mentre feia el seu tomb matinal, va passar per damunt de l’estació del tren i una ombra estranya va cridar la seva atenció. S’hi va apropar amb cautela però no va veure res. No es va rendir i va continuar buscant pistes pels voltants.

- I....

- Què!? Què!? Digues!! Digues!! -Van exclamar els altres a l’uníson.

- Era al·lucinant!! - Va dir la Calbeta. - Em vaig apropar als matolls perquè vaig notar una olor estranya i vaig trobar una proveta de laboratori trencada enmig d’una basseta d’un líquid blau i espès. A la proveta hi havia també una ditada de color blau.

En sentir allò, els altres van quedar petrificats. Bé, tots menys la Verdus que tremolava com una fulla enmig d’un remolí de vent. L’Aganita va ser la primera de refer-se de l’ensurt.

- Hem d’anar-hi ràpidament abans que algú la trobi! És una pista important. -Va dir.

- Mmmmmm... jo em quedo per aquí a mirar si trobo més pistes... - Va excusar-se la Invimocusverdus.

- Tira endavant i deixa’t de ximpleries!! -Va renyar-la amablement en Kimy.

Tal dit tal fet, tots quatre es van dirigir cap a l’estació del tren d’Olot a veure què s’hi amagava.

CAPÍTOL 3
Un cop arribats a l’estació, la Calbeta els va mostrar on havia vist la proveta però.... Oh! La proveta havia desaparegut!! L’únic que en quedava era la bassa blavosa i un rastre de petjades que duien a...


CAPÍTOL 4

l’hospital de Salt.
- Eeeeh companys seguiu-me!, aquest edifici el conec molt bé. Jo allà curo els insectes ferits que trobo pel bosc – va dir més animada i segura la Verdus. Per primer cop semblava que la por li havia desaparegut del cos.
La Verdus els va explicar que a l'hospital hi havia un laboratori que feia servir quan els humans no hi eren. Tots van quedar molt admirats i la Verdus els va guiar fins a l'hospital, i un cop allà van pujar a l'ascensor que els portaria al laboratori.
- Quina fortor, tinc els pèls de punta! Verdus, els ascensors fan sempre aquesta pudor de llufes podrides? - va exclamar l’Anganita mentre es tapava amb les mans el seu nanàs punxegut
- Perdoneu, he estat jo- va respondre en Kimy amb un fil de veu-. No m’agradaria gens ni mica convertir-me en humà, estic orgullós de ser un trol.
- Kimy, qualsevol pensaria que has menjat mongetes caducades. Aquesta pudor no s’aguanta- va protestar l’Anganita, mentre la Verdus es petava de riure.
Però de cop i volta, l'ascensor es va aturar en sec a la planta -1.
- Ahhh!!! Quina por!!! Què passa aquí? On sou? I les llums d’emergència? – va cridar histèrica la Invimocusverdus.
- Verdus, Verdus, tranquil·litza’t, no passa res. Recorda el teu poder màgic: ets capaç de crear estels- va dir-li la Calbeta, xiuxiuejant-li a cau d’orella.
La Invimocusverdus va començar a inspirar i expirar. Primer acceleradament, després més pausadament. Llavors va aparèixer un estel que va il·luminar les quatre parets de l’ascensor.
- I ara què farem, aquí tancats? No podem sortir?- va comentar en Kimy.
- Si poguéssim engegar els generadors, estaria tot solucionat, però justament estan a la planta -2 - va respondre la Verdus.
- Potser sóc l’única que puc sortir d’aquí- va rumiar en veu alta l’Anganita.
L'Aganita, amb el seu pintallavis va pintar una porta a l'ascensor. El seu pintallavis li permetia creuar parets i no sabia si funcionaria en aquell ascensor. I sí! En va poder sortir i va marxar en direcció a la sala de màquines, gràcies a les indicacions que li havia donat la Verdus. La bruixa va posar en marxa el generador i l’ascensor va tornar a funcionar.
Uns minuts després per fi havien arribat al laboratori. Tots estaven callats, tan sols s’escoltaven les seves passes, però quan estaven a punt d’arribar a la porta... Van veure pel vidre una ombra!
La Verdus va començar a tremolar com una fulla, però en Kimy i l’Anganita van agafar-la i tots van entrar a dins. L’ombra que havien vist era, era un humà tant atabalat, neguitós que ni tan sols va notar la seva presència.
Els quatre amics van veure una de les taules del laboratori molt desordenada i amb un paper amb unes anotacions molt estranyes.
- Què fa vostè al laboratori de la Verdus?- va interrogar l'Anganita a l'ésser humà un cop va perdre el bloqueig inicial.
L'home, sorprès i espantat, ja que acabava d'adonar-se que hi havia algú més al laboratori, es va girar de cara a la porta i va veure a en Kimy, la Verdus, la Calbeta Nana i l'Anganita.
En Kimy, tot i que era el primer cop que estava a tocar d'un humà, va atrevir-se a preguntar allò que tots ells sospitaven
- És vostè, per casualitat, el Sr. Ramon?- Llavors, un aroma pudent va impregnar el laboratori, però ningú va adonar-se que el trol s'havia tirat un pet, ja que aquella cambra no feia precisament olor de roses.
- Sí, sóc jo mateix. Per quina raó ho voleu saber? I qui sou vosaltres?- va dir tranquil·lament el Sr. Ramon sense mostrar aprensió pel fet d'estar davant de quatre personatges tan estrafolaris i estranys. Serà que ja estava acostumat...
L'Anganita se li va encarar i li va preguntar què hi feia allà. Tenia clar que el senyor Ramon era un bruixot, un company de feina, i per aquesta raó l'havia tractat com un igual.
- No us enrabieu, no n'hi ha per tant!!!- va dir el Sr. Ramon amb un to simpàtic.
Els cinc van somriure alleugerits en sentir el seu to amable.
- Bé, Anganita, estic intentant resoldre un misteri- va respondre el Sr. Ramon.
- Quin?- va preguntar la Invimocusverdus més confiada que mai. Era la segona vegada que mostrava ser decidida i agosarada.
- Verdus, volia analitzar aquest líquid blavós i espès. La meva hipòtesi és que ell és el causant que les plantes tinguin aquest color blau ESPECTACULAR. He de trobar la solució...- va dir el Sr. Ramon amb un fil de veu- Si la flora segueix de color blau durant una setmana es morirà...- va explicar-los molt amoïnat el Sr. Ramon.
- Nosaltres estàvem convençuts que era vostè el causant d'aquests canvis al bosc i als horts- va comentar la Verdus.
- Verdus, Verdus!!! T'has adonat que estàs perdent la por? No ho veus?... Ets valenta!!! Has gosat parlar amb un humà!!! Crec que ja has fet el primer pas per vèncer la covardia. Estic segura que ja no necessitaràs que et faci cap poció- va comentar l'Anganita tota cofoia, eufòrica i satisfeta. En Kimy i la Calbeta anaven afirmant, amb el cap, totes i cadascuna de les paraules que sortien de la boca de la bruixa.
- Jo el causant d'aquest desastre ecològic? Nooooo- va respondre el Sr. Ramon, mig ofès.
Llavors, asserenant-se, el Sr. Ramon els va dir que era al laboratori de l'hospital per analitzar el contingut d'una proveta que havia trobat a l'estació. Creia que havia trobat la manera de contrarestar els seus efectes, però que li mancava quelcom, algun ingredient per obtenir un resultat satisfactori en la seva poció. Va precisar que havia provat l'antídot amb un roser, un llimoner i un enciam. Va aclarir que aquests recuperaven les seves tonalitats verdoses, però els efectes duraven molt poc. Finalment, va declarar que no acabava de resoldre el misteri.
- Aquest escrit que hi ha sobre aquesta taula és seu Sr. Ramon?- va preguntar la Invimocusverdus, mentre assenyalava l'únic escriptori del laboratori on regnava el caos.
- De quin paper em parles?- va respondre nerviós i perdent la paciència el Sr. Ramon.
La Verdus va mostrar-li el recull escrit de l'experiment.
- Aquest document no és meu, aquesta no és la meva lletra- va replicar el Sr. Ramon.
Tots plegats van fixar la vista en les paraules de color vermell d'aquell full de paper. Els mots que van poder llegir van ser: Mas Mota.
En Kimy, la Verdus, l'Anganita i la Calbeta tenien sentiments oposats. Per una part estaven convençuts que havien estat uns privilegiats de veure i conèixer el Sr. Ramon. Ara sabien que no es tractava d'un fantasma. Tenien coneixement que ell també es preocupava i tenia cura de la natura. Però per una altra part, dins dels seus caps barrinaven aquestes preguntes: Qui era el responsable d'aquella catàstrofe ecològica? Qui havia fet servir tot el material científic desordenat que hi havia al laboratori? I, qui havia deixat aquell document sobre la taula?...
Sense pensar-ho dues vegades, van decidir encaminar-se cap al Mas Mota amb el famós Sr. Ramon. Estaven segurs que en traurien l'entrellat de tot plegat.

CAPÍTOL 5

Quan van arribar al Mas Mota van entrar i van escoltar un soroll que provenia del pis de dalt. L'Invimocusverdus es va posar una mica nerviosa però entre tots van decidir que havien de resoldre aquell misteri.
Van pujar sigil·losament perquè no els descobrissin. El soroll venia de darrera una porta blava.
- Hi entrem? Va preguntar en Kimy decidit.
- Vols dir? - Va respondre la Verdus encara nerviosa.
-Anem per feina- va dir l'Aganita.
- A la de tres hi entrem... Un, dos i tres! Va proposar la Calbeta Nana.
De cop es van trobar dins una biblioteca misteriosa, i al bell mig hi havia un estrany personatge. Aquell ésser tenia forma de cactus metàl·lic amb el cos ple de punxes fluorescents.
En aquell moment el Sr. Ramon va cridar:
- Renoi, si és en Ramonix, el meu primer invent.
En Ramonix es va girar de cop i amb calma els va demanar com havien arribat allà i què volien. El Sr. Ramon els va explicar que feia molts anys, el Ramonix havia sigut el seu primer invent. El va crear a partir de la "panicas blaves" una flor de color blau que li proporcionava l'energia per sobreviure. La funció del Ramonix era ajudar a mantenir nets els boscos de Salt. Però quan va crear un nou personatge, en Ramonix es va posar molt gelós i va voler destrossar-lo, així que no li va quedar més remei que desactivar-lo. Però que si estava allà era perquè devia haver-se activat sol!
En Kimy va aprofitar per interrogar-lo.
- Saps perquè tots els boscos són de color blau? Tu has anat al laboratori de l'hospital que utilitza Invimocusverdus? La proveta que hi havia al riu és teva?
El Ramonix neguitós va contestar:
- Sí. Sí. I si. El Sr. Ramón no s'hauria de sorprendre. Ell em va crear i sap que necessito fulles blaves per sobreviure.
En Kimy ben enfadat li va explicar que els boscos no podien ser de color blau perquè totes les plantes i arbres moririen. Però això no va convèncer en Ramonix que ja havia previst la situació i tenia preparada una trampa. Va pitjar un botó que hi havia al damunt de la taula i una enorme xarxa va caure del sostre i els va atrapar a tots. Però amb les urpes de la Verdus van aconseguir tallar-la i sortir.
En Kimy, fruit dels nervis, es va tirar un pet enorme. Una pudor a ous d'estruç podrits va envair la biblioteca.
En Ramonix no suportava les olors fortes i en aquell moment es va desmaiar. La mosca Nana va volar per damunt el laboratori i va veure una recepta de l'antídot. El va llegir en veu alta:
- Ingredients: cera de l'orella d'un trol, una berruga de cul de bruixa, sang de mosca, verí d'un escorpí i una mica de menta.
Per sort disposaven de tots aquells ingredients menys de la menta... Va ser llavors quan el Sr. Ramon va treure una fulla de menta de la butxaca de la seva camisa.
- Sempre la porto perquè m'agrada mastegar-la - va dir content.
Entre tots van elaborar l'antídot, i després l'Aganita va proposar el pla que tornaria a fer que els boscos fossin verds: la Verdus havia de menjar el moc verd que penjava del nas d'en Kimy, així podria volar i escampar l'antídot per sobre dels boscos, i per anar més ràpid la Calbeta Nana l'acompanyaria.
Així és com ho van fer i van aconseguir que els boscos tornessin a la seva verdor . I per ajudar el Ramonix, la bruixa Aganita va fer una poció perquè no necessites flors blaves i amb les verdes ja pogués viure.
El Ramonix es va despertar enmig d'una festa al bosc. Va veure com la mosca Nana, el trol Kimy i el Sr. Ramon ballaven. La bruixa Aganita i la Verdus (que ja no tenia vergonya) feien una batalla de rap. I les plantes i els arbres eren d'un verd intens. Es va posar al davant d'ells i els va demanar perdó per tot el que havia passat. El Sr. Ramón el va abraçar alhora que la resta el perdonaven i l'animaven a ballar. Si haguéssiu vist com brillaven les punxes fluorescents del seu cos!!! La festa i la xerinola no van acabar fins veure sortir el sol.

Fi!